Ressenya Hijos de Sangre y Hueso

Hijos de sangre y hueso és la història d'un viatge, com molts altres llibres d'aquest gènere. Un viatge per recuperar la màgia. Ja que un dia fa vuit anys, de cop i volta la màgia va desaparèixer, i per acabar-ho d'adobar el rei Saran, veient l'oportunitat perfecta, va aniquilar tots els maji, els únics capaços d'utilitzar-la, per assegurar-se que la màgia no tornaria mai. Aquest argument us pot sonar d'alguna cosa, segur que heu llegit algun llibre que en té un de semblant. Però el que fa únic aquest llibre, aquesta història fantàstica, és la seva ambientació. Perquè estem acostumats a veure mons fantàstics inspirats en l'Europa medieval, però aquest està basat en una Àfrica d'aquest període. Així la màgia agafa un caire xamanista, fent que una cosa que hem llegit tants cops en tants llibres sigui nova per nosaltres.

La nostra historia té tres protagonistes, Zélie, Amari i Inan, i es desenvolupa seguint el punt de vista d'un o un altre a cada capítol. També hi ha un quart personatge, Tazin, al que mai se li dedica un capítol, però que té una importància pràcticament tan gran com els altres tres. La primera que coneixem es Zélie, una diviner, els seus cabells blancs la marquen amb aquest nom, diviner, el dels cridats a esdevenir maji al entrar a l'edat adulta. Ara però els maji han desaparegut i ella i a la seva família els toca viure sota el pes de la societat d'odi del rei Saran. Per això no és d’estranyar que quan se li va presentar l'oportunitat, s’embarqués en una aventura juntament amb el seu germà Tazin per recuperar la màgia. Però aquesta oportunitat no se li presenta sola, arriba gràcies a la nostra segona protagonista, Amari. Amari és la filla  del rei, però això no significa que pensi com ell. Quan va veure al seu pare matant la seva millor amiga, una servent diviner, el seu mon es va trencar, i va fugir de palau, no sense abans robar cert artefacte crucial, per acabar topant amb la Zélie. L'últim protagonista és l'Inan, el germà de l'Amari i hereter del tron de Saran. El seu pare li ha encarregat atrapar els lladres, i està disposat a fer-ho. Per tant, acompanyat per un destacament de l'exercit, surt a la persecució d'aquells que pretenen destruir el mon que ell ha de protegir.

Per mi els punts mes importants d'aquest llibre son tres, com els personatges que seguim. Les relacions entre personatges, el mon i el dilema. Per començar tenim el món, un món que, com ja he mencionat, és diferent al de molts altres relats fantàstics. Presentant-nos localitzacions molt diferents als típics castells medievals i boscos plens d’elfs. Les jungles, els deserts i els pobles pesquers ambients en el continent africà construeixen un paisatge que realment tens ganes de descobrir, perquè realment és nou per a tu.  La relació entre els quatre personatges principals, tot i que simple, està molt ben portada. Les interacciones entre ells fan que els seus punts de vista evolucionin de manera natural i fluida, acabant molt lluny d'on han començat. Hi ha interaccions d’amistat, odi i d’amor, condicionant-se constantment unes a altres, i donant aportant una profunditat als personatges que d’altra manera els hi faltaria, degut a les seves concepcions simples. I el més important és que els diferents punts de vista dels protagonistes plantegen el dilema. Y és que en aquesta llibre no hi ha ni bons ni dolents, bé, en realitat si, el rei és el dolent, però fins i tot a ell tel creus, te els seus motius, i l'entens. Sobretot l'Inan és qui planteja aquest dilema, hi ha certs punts en els que fins i tot dubtes si l'objectiu dels protagonistes és el mes adequat. Això dona al llibre un punt diferent que m'ha encantat, de fet, Inan és el meu protagonista preferit.

Totes aquestes peces s’entrellaçaran en un viatge per recuperar la màgia, i per evitar que torni, en cas de l’Inan, creant la narrativa perfecta per incitar-te a seguir llegint, desitjant saber on els durà la seva aventura. La trama de perseguits i persecutor afegeix molt interès al llibre ja que al veure com l’Inan passa pels llocs on han passat els altres tres capítols abans, seguint les seves pistes, et monstre les dos cares d’una moneda que en la majoria de relats només pots veure per un costat. Un cop comentat tot això observo les meves cartes nerviós. Quan és revela l’ultima carta jo tinc un trio, s’ha quedat a prop del poker, però li ha faltat aquell últim punt. I així m’acomiado, recomanant-vos un llibre amb certs problemes però amb moltes virtuts, que indubtablement el fan mereixedor de ser llegit.

Jack de Piques