Ressenya: No està escrit a les estrelles

La Hazel odia el grup de suport, però la seva la seva mare l’obliga. Ella té càncer, però el que no sap és que un dia sorprenentment una persona la sorprendrà i li farà veure que és perfecta tal i com és, que no importa que portis uns tubs a la cara o que els teus pulmons no funcionin i això et faci anar arrossegar un carretó tot el dia. L’important és l’interior.

ARGUMENT:

La Hazel és una nena que aspira a aconseguir tenir una vida en que tot i que els seus pulmons no funcionin, pugui anar sense el carretó i els tubs a qualsevol lloc, però no és així. Un dia farta d’anar al grup de suport obligada per la seva mare i escoltar les mateixes històries una i una altra vegada, se li presenta un nen anomenat Augustus Waters. A ell li han tallat una cama, però no l’impedeix que cada dia quan es desperta porti una gran rialla a la boca. Ell s’enamora d’ella a primera vista, i tot i que ella no ho nota conforme passa el temps, ella també el comença a estimar. Ell li cedeix el seu desig per a poder conèixer al Peter Vanhouten, tot i que no resulta ser el mateix que pensa que és quan llegeix el seu llibre. Malauradament succeeix un problema a l’Augustus, que canviarà la vida de moltes persones.

OPINIÓ PERSONAL:

Crec que aquest llibre explica una història que els passa a les persones amb càncer, això de pensar que et pots morir en qualsevol moment si no estàs al cas de fer el que has de fer, és molt estresant. La història és molt bonica, perquè per a mi és com si jo hagués patit el que ha patit la noia i fins i tot els familiars, amics d’aquesta i el simple fet de pensar que hi ha persones a la vida real que estan en aquesta situació, em fa pensar que de vegades no aprofitem la vida, que hi ha persones que estan pitjor que nosaltres i no es queixen. No obstant això, trobo que el final no és com molt bonic per una part però també és com el final d’un llibre que dius: << Oh! Que bonic, m’encanta, però que passa amb la protagonista i amb els pares d’aquesta i amb...>>.Et quedes amb la boca oberta dient això és tot, però en realitat és el necessari per a fer una reflexió sobre com poden arribar a ser de complicades les vides de les famílies amb càncer i com de vegades nosaltres la vida depreciem, quan en realitat nosaltres som els afortunats.