Espai Terra de Ningú (per a nois i noies a partir de 15 anys)
"C A R C O M A"
Ens rep una casa viva, que respira plena de misteri i inquietud. L’atmosfera macabra és l’escenari on l’autora ens col·loca per a parlar-nos d’una tradició escapçada i enverinada que ens remunta a les històries ja clàssiques sobre la Guerra Civil en zones rurals i les seves conseqüències.
Seguint un estil que ens recorda a l’Espanya retratada per García Lorca o Miguel Delibes, però amb brots de Faulkner i García Márquez, la terra és molt important en aquesta història familiar. Per què? Perquè al terra és arrel, arrel que no es pot tallar perquè, alhora que ens condiciona, ens dona la vida.
El realisme màgic que s’hi empra no és gratuït: sempre té una vessant ideològica, marcada pel resultat de les violències polítiques. Ens trobem davant d’un terror hiperrealista on entren en joc elements de lluita de classes i lluita de faccions polítiques.
Un altre element evident en aquesta obra és la família, que, com les arrels, determina i empresona i, alhora, protegeix. Les famílies, en aquest ambient de postguerra ple de secrets, són un lloc de violència, una violència que sembla xuclada per la casa. Aquesta violència, evidentment, recau sobre les víctimes propícies, que són les dones. Alhora, és curiós, perquè són precisament aquestes dones a les quals l’autora els dona la paraula per tal que es desfoguin en aquesta macabra confessió de maltractes i revenges.
Ens situem en la relació entre una àvia i una neta que s’odien per aquests malentesos que han enverinat la seva relació, però que, alhora, es necessiten. La tensió narrativa és màxima i ens expressa una veritat cruel: els vincles més importants són, també, els més destructius. El trauma de la Guerra Civil, adobat pel silenci al voltant de la derrota i el ressentiment, fa que a la casa s’hereti aquesta mala maror.
El llibre aposta per una continuïtat: la guerra no s’ha acabat, sinó que s’ha fet més subtil. L’enfrontament continua, perquè les causes desencadenants no van ser resoltes, sinó només aixafades. La memòria història és l’única solució, l’única via per a expiar aquesta ràbia i aquest odi soterrats, i, en aquest cas, ens arriba a través de la màgia. L’àvia, amb poders de bruixeria, aconsegueix una mena de justícia extra-humana per a venjar els morts de la família. És una obra valenta que ens deixa clara una cosa: els comptes que cal ajustar, fins que no siguin sanejats, no permetran cap mena de repòs, ni per les víctimes ni pels supervivents. La memòria mai no caduca: queda atrapada en els llocs, en les cases, que la respiren i l’encomanen, com a mal, a les persones. És un llibre que ens parla de la ficció d’una reconciliació impossible, teatralitzada sobre tombes, i que afirma, a través dels eixos familiars i femenins, que els fantasmes de la guerra no deixaran mai de turmentar els vius fins que no hi hagi reparació.
