2 de gener de 2017

Ressenya P.D: Todavía te quiero

P.D: TODAVÍA TE QUIERO
Autor/a: Jenny Han
Temàtica: Romàntica, Narrativa
El pots trobar a:   https://bbbnews4u.files.wordpress.com/2016/10/pinkwashing-2-10-18-16.gif?w=760

Tenia ganes de llegir la continuació de A todos los chicos de los que me enamoré. Aquest llibre, encara que no és gran cosa, em va fer passar un temps entretingut, rient del món americà dels instituts. És com veure la sèrie Mean girls: és tan previsible que t’encanta el drama gratuït.


La seva segona part, P.D: Todavía te quiero, compleix el tòpic i les expectatives: Segundas partes nunca fueron buenas. No per això estic dient que sigui dolent, sinó que és més dolent que el primer. Ja ens podem esperar quelcom així, ja que el primer ens deixava un final que no tenia perquè ser continuat. Tanmateix, la autora ha decidit allargar la història i, bé, no li traurem els drets sobre la seva història.

La Lara Jean segueix igual d’indecisa que el primer llibre. Novetats! Perd seguretat. Tots els seus pensaments són cansats i avorrits, debatent-se cada instant i repetint els mateixos dubtes pàgina a pàgina. Lara Jean, desperta! Tens al costat dos nois meravellosos, unes germanes genials, vius a l’Amèrica on tot és possible i sembla que tinguis cinc anys! Una protagonista que cansa, però que arriba a divertir per les decisions que pren.

L’atractiu està en els personatges secundaris, en Peter i el John, dos nois que (mare meva, quina casualitat que CAP tingui MAI CAP defecte; és a dir, quina sort, no?) lluiten per l’amor de la Lara Jean. Els dos són els prínceps del somni de qualsevol damisel•la i he d’admetre, que, en certs moments, m’ha arribat a fer gràcia el que deien durant l’acció.

També m’ha fet gràcia veure com els autors americans sempre reprodueixen els mateixos estereotips en els personatges: l’amiga passota, la monja responsable, l’encantador noi dolent, la popular sense escrúpols... High School Musical torna, nois! La Sharpey i el Troy estan altre cop amb nosaltres! Però hi ha noves incorporacions, tranquils.



 

Sabeu al que em refereixo, no?

El ritme del llibre és àgil, fresc, perfecte perquè ja saps al que va: a l’amor. L’autora es centra molt en aquesta història i mitjançant tòpics que hem sentit mil vegades, aconsegueix un gran mèrit: enganxar-nos a una història que, de per sí, no dóna molt.

Així doncs, no siguis ingenu, estimat lector del Poker de llibres: si no et va bé això del romanç, no agafis aquest llibre. I si ets del que sospires o dels que, simplement, tens curiositat per saber com acaba aquest High School Musical 0.98765, llavors aquest és el teu llibre.

Que dir, que potser ja sobra una mica, que compleix tots els estereotips de gènere que, si avui m’hagués agafat la vena feminista indignada, començaria a criticar. Sí que és cert que hi ha una part que intenta fer publicitat del feminisme amb els dobles estàndards, però no m’ha quadrat molt. Mes esteu de sort i ho passaré, ho deixaré per un altre dia o li dedicaré una entrada especial, perquè hi ha altres perles molt pitjors (ejem, After, ejem EJEM).

En resum, és un llibre que el lector ja sap el que es trobarà: amor, sucre, trencadisses, tornem o no tornem, preguntes, molt rosa purpurina, molta AMÈRICA i moltes cheerleaders. Sí, bàsicament. Té el to pintoresc coreà de la família Song, però, meh, no s’hi escarransa gaire. El seu mèrit és que aconsegueix enganxar i que es llegeix en uns dies, a part que no deixa de tenir pinzellades còmiques.

El millor: que enganxa, no costa de llegir i té alguns moments bons. I la portada, no l’oblidem, si us plau. La portada.
El pitjor: història plena de tòpics (masclisme) i de personatges molt americans.

Resum gràfic

Espero que, encara que la ressenya digui el que digui, no dubteu a venir a la biblioteca i donar una oportunitat als centenars de títols que us esperen! Ah, i potser aquest llibre us agrada! El que passa és que jo ja sóc una mica #donewithcoolkids.
Regina George
Reina de diamants

Cap comentari:

Publica un comentari